Una de les frases que més m’acompanyen i de les que més utilitzo a les teràpies la vaig sentir d’en Luis Carbajal -moltes gràcies!- i deia algu així com: a la vida no hem vingut a guanyar sinó a aprendre a perdre. Magistral.
Quantes vegades el motiu de la nostra infeliçitat és aquesta cursa que, en algun moment de la nostra vida, vam decidir començar per tal de guanyar en quants més àmbits millor. Ser el bon pare, la parella perfecte, el bon profesional, el gran amic; Tenir la vida sense fisures, maca per fora; Estar a l’altura; Aguantar el tipus. Una cursa que vam començar al creure, en algun moment, que no estava bé ser simplement allò que érem.
I la vida saludable per a nosaltres té a veure en obrir-se a allò viscut; En acceptar ser el que un és, en cada moment. En tenir la valentía que la vida en traspassi de dalt a baix, talment com un punyal; O, en altres paraules, deixar que la vida et posi el peu a sobre el cap i aprendre que és ella qui mana. I que segurament la feliçitat consisteix en posar quants menys impediments millor a aquesta gran veritat. I poc a poc atrevir-se a ser el pare imperfecte,que ha perdut als seus fills; La parella que fa no més del que pot,i que ha perdut el respecte i se lha deixat perdre; El profesional que fa temps que ha renunciat a la seva passió, l’amic mentider o egoista; I la persona que, en certs moments de la seva vida no pot fer res més que rendir-se i assumir que no controla res. Que tot, en algún moment, se li pot escapar per entre els dits de les mans.
P.D: I ull! Aquí no estem parlant en cap moment de resignar-se i no lluitar per millorar en tots els sentits.
